El Dit a la Llaga

Discriminació o igualtat

2009-12-15T17:28:00.000+01:00

És subjectiu el fet de tolerar o no les discriminacions. Hi ha qui és del parer que discriminar és pervers i s'ha d'impedir i hi ha qui opina el contrari. Però, en qualsevol cas, el que em resulta repugnant de concebir són aquelles opinions que discriminen pel que els convé i no ho toleren pel que els interessa.

Una empresa oferirà servei de taxi exclusiu per a dones. Em semblaria fantàstic si no fos perquè tots sabem què passaria si una companyia oferís servei de taxi exclusiu per a homes. O per a blancs.

Per quin motiu cal acceptar amb naturalitat iniciatives discriminatòries d'aquells que, precisament, més estan en contra de la discriminació?

I no em vingueu amb la farsa de la discriminació positiva. Diguem-ne discriminació políticament correcte o de conveniència. Però "positiva"? Si us plau!

Potser seria hora que tots plegats ens comencem a conscienciar de què volem permetre discriminar i què no.

Perquè una cosa és que un tema pugui ser discriminatori o no, com per exemple el sexe o la nacionalitat, i l'altra és que els uns puguin fer-ho i els altres no.

Moral de covards?

2009-09-17T23:41:00.000+02:00

Sempre hi ha decisions difícils per prendre. La qüestió és, arribat el moment, escollim segons les conseqüències dels nostres actes o bé segons la responsabilitat que se'ns pugui imputar per la decisió presa?

En altres paraules, fins a quin punt som cruels o hipocresia pura?

Vet aquí doncs un plantejament HIPOTÈTIC que des de petit m'he plantejat:

Sabent que només el 2007 van morir uns 2 milions de persones pel sida, podem imaginar els acumulats des del 1985 superen de llarg les desenes de milions de morts per aquest virus.

Arriba, doncs, l'hora de decidir.

Si ens situem al 1985 i reunim tots els infectats (posem-hi uns 500.000 tirant alt). Recordant que és un cas hipotètic i que només podem escollir entre les dues opcions:

Els administrem una injecció letal que acaba amb el virus per sempre.
Els permetem el seu legítim dret a viure i no alterem el curs de la història.

No hi ha cap resposta vàlida, doncs la hipòtesi és impossible de recrear, però el seu plantejament ens diu molt de nosaltres mateixos.

Pagar fa ser burro

2009-08-10T16:37:00.004+02:00

Cada dia em sorprenc més veient que estem envoltats de rics. O de rics o de burros. Perquè quan llances diners a les escombraries, o bé vas sobrat i ho fas perquè et ve de gust, o bé els necessites i ets burro.

No sé si és pel fet que provenim d'un consum tradicionalment monopolístic i no sabem fer altra cosa, perquè canviar el proveidor ens suposa un trauma social irreparable o perquè tenim tants calés que l'esforç no ens paga la pena.

En qualsevol cas, cansat del mal servei, les tarifes abusives i els intents reiterats de frau en la meva facturació, vaig decidir canviar de companyia telefònica fa un any.

Tots ho haureu notat perquè des que vaig deixar Movistar ja no tinc cobertura. I tinc interrupcions contínues del servei. I no puc anar a l'estranger. I he perdut la virilitat. I la meva família ja no m'estima ¬¬

Si us plau!

On sí que s'ha notat és a la butxaca. I com que no m'agraden els tòpics falsos i perversos (com els citats més amunt, per si no us havia quedat clar ¬¬U), he decidit fer un seguiment real de la despesa en telèfon.

Aquí teniu el resultat.

No m'he fet ric canviant de companyia, això és evident. Però tampoc he quedat exhaust per fer el canvi. De fet, per l'esforç que suposa, faria canvis tot el dia i amb el que guanyaria podria deixar la feina.

(I sense pensar amb el que s'estalvien els que gasten 50€ mensuals :-B)

El que sí és ben clar és que parlo i escric el mateix que fa un any. I pago un 30% menys (o abans pagava un 50% més que ara). I no és pels senyors de Simyo. Hi ha prou companyies i tarifes al mercat espanyol com per trobar la més adequada per cadascú.

És perquè hi he dedicat uns minuts.

I ja els estic cobrant.

Les causes de la crisi

2009-05-29T16:52:00.003+02:00

Enmig d'una crisi econòmica mundial no sorprèn sentir disbarats. Però cal tenir clar qui els diu i quin pes i arguments té cadascun d'ells, no fos cas que algun eixelebrat ens acabés convencent de dur a la pràctica alguna bestiesa.

Per un cantó tothom s'apunta al carro de canviar el model econòmic. Com aquell que menja massa, agafa un empatx i decideix deixar de menjar. És evident que no ha estat el menjar (model) el culpable de l'empatx (crisi) sinó la seva desmesura (aplicació), i deixar de menjar en comptes de canviar els hàbits d'alimentació no és la decisió més sensata que es pot prendre.

Per altra banda hi ha el control financer. Tothom parla d'incrementar els controls i el Fons de Garantia de Dipòsits, però no es pot tenir un fons que garanteixi tots els dipòsits i és una mesura que dilapida el propi motiu de ser del mercat financer: quadrar excedents i necessitat de diners.

El sistema funciona i funciona sense cap necessitat de dipòsits de garantia. Sense anar més lluny, quan els dipòsits no han estat suficients han intervingut els Estats.

Què cal canviar per evitar repetir una crisi igual?

Doncs les seves causes.

La responsabilitat directiva: Quants directius de bancs han estat sancionats per instigar polítiques expansives de crèdit desmesurades? Quants directius d'empreses de ràting s'han sancionat per donar ràtings totalment desvirtuats i no contrastats?
El control de recursos humans: Com es controla i es retribueix la venda de crèdits? Sempre per quantitat, mai per qualitat.

Fins que els directius amb capacitat de moure capitals equivalents a països sencers no tinguin cap responsabilitat sobre els seus actes, tindrem risc de crisi.

Fins que els empleats de banca que concedeixin crèdits no siguin avaluats per la qualitat d'aquests, es seguiran deixant diners per sobre de les possibilitats del sistema.

En definitiva, hem jugat fent trampes i ens preguntem perquè els millors equips han plegat i només queda l'escòria.

No hi ha jocs millors ni pitjors, però cal saber jugar-hi net.

Polítics i Democràcia

2009-04-07T18:09:00.005+02:00

De ben segur que si sortim al carrer i preguntem pels polítics, en general, no tindrem gaire bona resposta.

La raça política (si se'n pot dir així), és una de les més mal considerades del planeta. Tothom es posa d'acord a l'hora de renegar-ne i queixar-se'n. Com si es tractés d'aquella assignatura infame que ens imposàven a l'escola i que no teníem més remei que aguantar.

Però el més curiós de tot plegat, és que els polítics no vénen imposats. Són fills de la democràcia. D'una democràcia que parim tots plegats cada cop que hi ha eleccions.

Com es pot queixar la gent del que ella mateixa tria?

Bé, tots ens podem equivocar, però per això els mandats són de quatre anys, per posar-hi remei.

Ah, no. Com que som així i ens agrada queixar-nos, repetim. No fos cas que als polítics els interessés fer la feina ben feta i aleshores ens quedéssim sense altra excusa per queixar-nos que la nostra pròpia desgràcia.

I és que tenim els polítics que ens mereixem.

En primer lloc, perquè estem en democràcia. I això vol dir que es fa el que diu la majoria (i si ets més burro o més espavilat que la majoria, doncs et fots. Que aquí anem tots a una).

I en segon lloc, perquè si un nen es porta malament i li donem un caramel, seguirà fent-ho fins que mori per problemes cardiovaculars, no pas fins que li hagi interessat més portar-se bé que no pas seguir fent el trapella.

Com un polític nefast i re-elegit. És que són com uns nens.

Sortir de la Crisi

2009-02-24T21:28:00.005+01:00

Totes les crisis tenen 3 etapes.

Abans de la crisi.
Durant la crisi.
Després de la crisi.

El problema d'aquestes etapes és el següent:

Abans de la crisi ningú creu que n'hi hagi per tant ni que calgui prendre mesures. Entre d'altres coses perquè ara per ara "no passa res". Els experts avisen però no són escoltats.
Durant la crisi mai es poden prendre mesures per prevenir-la. Com a màxim s'aguanta el cop el millor que es pot.
Després de la crisi, és quan cal prendre les mesures per evitar tornar a passar pel punt 2. En comptes d'això, acostumem a passar al primer punt.

---

Les mesures per evitar les crisis (sí, per molt sorprenent que sembli, són evitables) s'haurien de prendre idíl·licament al punt 1.

Però com que l'estupidesa col·lectiva és prou abrumadora com per oblidar-nos de les decisions eficients i racionals, cedim el pas a una metodologia tipus xarop de bastó.

La desesperació ve quan, havent tastat i lamentat el xarop (i el bastó), tornem a caure a l'estupidesa de nou i recuperem la ceguera del punt 1.

---

Actualment, la crisi financera es troba al punt 2. Moment de prendre nota de què volem evitar.

En la crisi de l'aigua som al punt 3. Hem pres notes, tenim temps i ara cal aplicar les mesures.

Estem fent alguna cosa al respecte, o és que la ment catalana (espero que no la humana) només té cabuda pels punts 1 i 2?

Els Preus dels Pisos Baixen

2009-02-07T16:18:00.004+01:00

El que tothom sabia, alguns no volien reconèixer i molts no volien veure, s'ha fet oficial.

Els preus de l'habitatge han baixat en termes nominals.

I aquí no hi ha trampa perquè, tot i que una estabilització del preu ja pot suposar una baixada en termes reals, la caiguda ha estat en habitatges nous, preus nominals i inflació positiva.

---

Què vull dir amb això?

Que fins i tot quan el preu es manté, podem dir que ha baixat en termes reals. És a dir, que ara ho podem pagar amb més facilitat tenint el mateix sou.

Per fer-ho entenedor, tots hem sentit de pares i avis l'expressió "això abans només valia dos duros". En realitat vol dir que ara és més car? No té perquè. Tots sabem que els sous dels nostres pares o avis, quan diuen això, no eren els mateixos que tenim ara.

Però, com dèiem, ni tan sols això és discutible perquè la baixada, a part de ser real, també és nominal.

---

I què passa si els preus dels pisos baixen?

Dons que s'estavellen dues grans veritats inqüestionables (que no racionals) de l'opinió pública:

Sempre és millor comprar que llogar.
Els preus dels pisos mai poden baixar.

No cal ser gaire espavilat per saber que:

Serà millor comprar o llogar segons què costi comprar i què costi llogar.
Els preus dels pisos poden baixar si hi ha més pisos per vendre i menys gent que en necessiti que abans.

Però durant tot aquest temps el que contradeia aquestes grans veritats amb arguments racionals, se'l titllava d'estúpid.

I quin mal hi ha hagut en tot això?

Que la pujada desproporcionada dels pisos, amb l'irracional convenciment que com a mínim es mantindria el preu, és una de les principals causes de la crisi en la que comencem a estar immersos.

No és hora de fer sang amb aquells que no van fer cas dels precs a la racionalitat en aquell moment.

Però sí que és hora de que tots aprenguem a no encegar-nos per veritats absolutes que no tenen cap fonament de pes.

La Grossa de Nadal

2009-01-03T14:33:00.004+01:00

Seria millor que el sorteig de Nadal no s'arribés a cantar mai.

I no vull dir que no es venguin butlletes i tot això... No. Faig referència al dia que realment es fa el sorteig. El dia que els ilusos es veuen forçats a obrir els ulls i empassar-se la miserable realitat que volien ignorar. El dia que tots els somnis i esperances s'ensorren amb duresa implacable. El dia que la realitat s'imposa a la il·lusió (2).

Perquè, quins motius ens poden empènyer a comprar participacions de la grossa de Nadal?

Les ganes de fer-nos rics/sortir de la misèria.
O la por que ho faci tothom menys nosaltres.

El segon cas és el mateix pel que la gent compra pisos o inverteix a borsa malgrat els insistents avisos de bombolla que en fan els experts. No sigui pas que es vulguéssin fer rics ells tots sols.

Ho deixarem per un altre dia, que de per si ja té la seva teca.

Ens centrarem doncs, amb la gent que es vol fer rica o que vol sortir de la misèria.

A la vegada? Direu. Doncs sí, a la vegada. Perquè tant el que es deixa seduir per la cobdícia com el que es fa entabanar per la il·lusió (2), tenen un mateix objectiu:

Convertir una inversió d'uns pocs euros en un rendiment multi-milionari.

I això només s'aconsegueix amb risc. Ara bé, risc no vol dir llençar diners ni vol dir ser estúpid. És més semblant a escollir el color quan ens comprem un jersei.

---

Als desconeixedors del terme risc (que implica incertesa o atzar), els dedico un petit exemple:

Llancem una moneda a l'aire, sense trucs, de manera que tenim les mateixes possiblitas que surti cara que creu.

Si paguem un euro per cada moneda que llancem, podem tenir:

Inversió sense risc: amb cara guanyem un euro i amb creu també un euro.
Inversió amb risc: amb cara guanyem dos euros i amb creu no guanyem res.

En els dos casos, el benefici esperat es el mateix: un euro. Però en el segon cas volem córrer el risc de quedar-nos sense l'euro a canvi de poder tenir-ne dos.

Això seria una inversió neutra (el benefici esperat = inversió), però també podem realitzar inversions intel·ligents i estúpides.

Les inte·ligents sense risc són els duros a quatre pessetes, les intel·ligents amb risc són les inversions racionals i les estúpides sense risc són les estupideses habituals (com per exemple escollir a la carta els mateixos plats d'un menú).

En qualsevol cas, tornem a un cas flagrant d'inversió estupida amb risc.

---

Els jocs d'atzar i el desconeixement general fan que es confonguin risc i valor esperat fins al punt de consumar inversions estúpides amb risc. Que no pel fet de ser amb risc són menys estúpides.

La Grossa de Nadal té un benefici esperat del 70%, sense tenir en compte que normalment els números que es compren vénen patrocinats per tot tius d'individus.

D'aquesta manera, el valor d'un número de 3€ amb el que juguem per 2,5€, té un valor real inferior a 1,75€.

I tornant al que dèiem, quin tipus d'inversor (sigui per avaricia o necessitat) posarà els diners a un lloc on ja d'entrada n'ha perdut gairebé la meitat?

Sí, la paraula que esteu pensant és la correcta. I potser fins i tot alguna de més despectiva.

Per això l'únic sentit que té comprar números de la Grossa de Nadal és adquirir il·lusió.

Però sempre amb data de caducitat:

Cada 22 de desembre.

Apagada general de llum

2008-12-18T17:58:00.003+01:00

El proper 28 de febrer hi ha convocada una apagada de llum de 10 minuts contra l'escalfament global.

El motiu?

Si algú creu que aturant el seu consum elèctric durant 10 minuts haurà contribuït a millorar el medi ambient o és un estúpid o és un hipòcrita.

Així que imagino que el motiu és que els hipòcrites d'aquest planeta s'han conxorxat per combatre les seves males consciències.

...

Deixar els llums oberts d'habitacions on no hi ha ningú, utilitzar l'ascensor per baixar un parell de pisos (ja no diem pujar-los!), tenir l'ordinador permanentment encès, despilfarrar aigua que s'ha de depurar amb dessalinitzadores o no separar el vidre de la resta de deixalles, són alguns dels crims contra el medi ambient que seran expiats diumenge.

Deu minuts d'abstinència elèctrica i ja podem seguir destrossant el medi ambient. Això sí, ara amb la consciència ben tranquil·la.

No seria més útil declarar el dia d'em comprometo a no cridar l'ascensor si només he de baixar dues plantes, o em comprometo a fer algunes de les tantes coses del dia a dia que no em costen gens i que contribuiran molt més al medi ambient que una hipòcrita apagada de llums?

...

I alguns direu. Però malgrat tot no serà beneficiós que per uns minuts ajudem al medi ambient?

Deixant a part el risc que té per la xarxa l'encesa simultània que precedeix a l'apagada, doncs NO.

La consciència és de les poques armes que tenim per no acabar destrossant el nostre planeta i el dels que vénen darrere. Una apagada de 10 minuts és un preu massa baix per vendre-la.

Tant de bo es tractés de desembre en comptes de febrer, perquè això s'assembla més a una innocentada de mal gust que a cap altra cosa.